Miramar

“Hi havia un infant, en aquesta illa, que no es volia deixar banyar per por de tenyir-se de blau; doncs, des d’aquest Miramar se’n veu tanta, de blavor, que fa estrany que els barcos que hi passen no siguin de color ultramarí a l’arribar allí a ultraterra. No se’n pot veure pas més. Hi és tot. O arriba al cel o el baixa en ell: però allà lluny tot és una cosa, i aquelles ones que fan tan mal als pobres que han de passar-les, vistes d’aquí, no són més que arrugues damunt d’una pell tan fina, que sembla que es pugui amanyagar passant-hi la mà per damunt.
Per damunt d’aquest mar tan blau s’hi veuen camins misteriosos que, com van canviant de lloc, només els deuen saber els peixos…”