Sa Coma

“El quantrabandista arribà a la vorera de la mar. Les ones s’esbaltien convulsivament quantre les roques, remullant-les de salobrosa salivera. El temps seguia igual. A poca altura damunt l’horitzó, la negror d’un nigul volander, esvorellat de lluentors, tapava la lluna, deixant escapar, per davall l’extremitat inferior, manats de raigs divergents com una gran palma de garballó lluminosa. L’entrellum mostrava aparences de crepuscle; la mar dins el llunyedà reflectia els raigs llunars com el llambreig d’un esbart d’anxoes.
El quantrabandista, després d’haver malavejat inútilment destriar una barca, començà a trescar la costa: primer cap al Llebeig, després per la banda de Llevant. Caminava d’eima, nirviós, obsessionat. No veient fressa de res, s’assegué damunt una pedra plana, tirà el capell en terra subjectant-lo amb un reble damunt l’ala, tragué una capsa de purets capserrats, i n’encengué un.”