Plaça de l’Església

“La plaça, doncs, era el meu teatre, i la meva palestra, i el meu gimnàs i el meu palenc. Més enllà de la plaça hi havia l’ample món? Oh les tardes de maig tebes i daurades! L’església vella, encesa de sol, flamejava com un canelobre d’or. Era calenta i bategant com una gran bèstia viva; era dolça de tocar com un vori vell. Clivellada i fesa d’anys antics, era tota ella un refugi de vida ardent. En cada clivella hi havia un niu; hi havia un batec davall cada pedra: Tot el cel bullia d’ales i xiscles. Com negres dardells empennats esqueixaven l’aire les falzies. Del camp arribava una olor grassa, una olor de plenitud. Les espigues eren lletoses i turgents i groguejaven d’or les arestes. Entre els restobles esclatava la violenta sang de les roselles. Els cirerers rumbejaven la polpa carnal del fruit, el robí lluent i suculent. Era la saó en què tota cosa viu, ama i bull.”