Plaça de l’Esgésia

“Imaginau un llogaret d’antany, encara sense el martiri de les ràdios i les motocicletes, de només un centenar de cases, petites i colrades, emparades per una església antiga, immutable i nova, igual que quan la construïren. (…) I què direm del paisatge en què s’assenta aquest llogaret d’ègloga? Fins a Rousseau i Bernardin de Saint-Pierre, el paisatge ha comptat poc en literatura. Els romàntics l’inventaren i l’esgotaren tot d’una. El paisatge són arbres, terres, roques: objectes inanimats, o quasi, iguals avui que en temps dels romans, descrits ja una vegada per sempre. El dramatisme d’una història no està en el regne vegetal ni en el mineral. És de l’home que cal ocupar-nos. Si he parlat de l’església, de la posada de Bearn o de l’abeurador barroc de la plaça, és perquè darrera aquestes coses hi ha, en carn viva, l’home que les ha creades.”