Miranda dels Lledoners

“Vaig deixar la Cartoixa amb una barreja d’alegria i de dolor. Hi hauria passat ben bé dos o tres anys sola amb els meus fills. Teníem un bagul ple de bons llibres de teoria elemental que tenia temps d’explicar-los. El cel esdevenia magnífic i l’illa, un lloc encantat. […] De quina poesia la seva música omplia aquell santuari, fins i tot enmig de les seves alteracions més doloroses! I la Cartoixa era tan bella sota els fistons d’heura, la floració tan esplèndida a la vall, l’aire tan pur a la nostra muntanya, la mar tan blava a l’horitzó! És l’indret més bell on jo hagi habitat mai, i un dels més bells que mai no he vist. I a penes n’havia fruït! Per tal com no gosava abandonar el malalt, no podia sortir amb els meus fills més que un instant cada dia, i sovint ni això. Jo mateixa estava molt malalta de fatiga i segrest.”