Mirador del cementiri

“En tornar al poble, vaig haver de besar una filera ben llarga de rostres, d’homes i de dones, a totes dues galtes, i varen rodolar llàgrimes, ben igual que quan havia marxat. Malgrat que havia tornat amb dona i tres fills petits, era com si només hagués partit un parell de setmanes, excepte en el jardí, on els tarongers havien tornat enormes i hi havia nisperers carregats de fruits allà on jo havia llançat alguns pinyols sense massa traça. Com és natural, els infants del poble s’havien fet grans, algunes persones ancianes havien mort, però les famílies romanien intactes. […] Tot el que havia deixat enrere havia estat custodiat amb cura –la roba de la llar, els coberts de plata, els llibres, els documents–, tot i que que les arnes havien devorat els meus calcetins; i si hagués volgut, m’hauria pogut asseure a la taula, treure un full del calaix i començar a treballar tot d’una. Veritablement, Deià m’havia rebut com a un rei; el meu retorn feia pensar que la bonança tornava a estar a punt d’arribar…”