Plaça de l’Església

“T’ho vull dir

com els homes, Nai:

-T’estim.

Senzillament

així, com ho fan els homes.

Sense una síl·laba

en edat de desmai,

ni una mica de vellut per les paraules

on congriar el tufet malaltís de sempre.

T’estim així,

amb la veu,

amb què dic

“vertical”, “cop de puny”,

“dos-cents cinquanta”.

Sense una lletra amb els ulls en blanc,

sense obrir els braços

com qui estén un pergamí de lletra gòtica.

Ara mateix

t’estim.

Tota la resta cau més enllà.

Com un triangle,

com un punyal,

com un arbre de pisos

o una cadira baixa.

Amb totes les lletres necessàries,

sense una falta d’ortografia

ni un crit,

t’estim.

I tot sovint em dol

d’esbraonament

l’espinada

de la meva tendresa.”