Son Marroig

“Ahir, des del mirador de l’Arxiduc Lluis Salvador, vaig veure un cop més el sol que es fonia dins de la mar. Un amic va xerrar llavors del raig verd, i em va saber greu pels infants presents, per si l’esperarien amb la mateixa ansietat amb què jo l’havia desitjat en el meu absurd horitzó suburbà. Ara seria encara pitjor, ja que les condicions eren propícies i no hi hauria cap raig verd, els pares justificarien el frau de qualsevol manera per consolar els menuts; la vida –així l’anomenen– marcaria un altre punt a favor del conformisme. Només quedava una darrera i fràgil trinxa de sol, tarongina. El vàrem veure desaparèixer per darrera del llindar de la mar, perfecte, envoltat en un tel que encara durava uns minuts més. I va ser llavors quan va sorgir el raig verd, que no era un raig sinó una resplendor, una espurna instantània en un punt de fusió alquímica, de solució heraclitiana d’elements. Era una espurna intensament verda, era un raig verd tot i que no fos un raig, era el raig verd, era Juli Verne que em deia a cau d’orella: A la fi l’has vist, beneitot?”