Claustre de Sant Francesc

“Allà hi havia tot el meu amor de viure: una passió silenciosa per tot allò que se m’escaparia, una amargor sota una flama. Cada dia, abandonava aquest claustre gairebé arrabassat de mi mateix, inscrit per un breu instant en la durada del món. Pensava en la mirada buida dels Apol·los dòrics, en les figures ardents i rígides de Giotto. En aquell precís moment vaig comprendre en veritat què em podien aportar aquestes contrades. M’agrada el fet de poder trobar, en la riba mediterrània, certeses i normes de vida que satisfan la pròpia lògica i alhora justifiquen l’optimisme i el sentiment de formar part de quelcom més gran. En definitiva, allò que em va colpir en aquell moment no va ser un món fet a la mida de l’home –sinó un món fonamentat en l’home.”